L’esport l’any 1968

Published by championchip on


Per JOSEP MARIA ANTENTAS (Vicepresident de la Federació Catalana d’Atletisme).

MAIG DEL 1968. LA IMAGINACIÓ AL PODER

Va ser un dels eslògans de la revolució del maig francès de 1968. N’hi havia d’altres: “Resistir és guanyar”, “Prohibir el prohibir”, “Sota les llambordes, la platja”… La revolta d’aquest maig va començar al nord de París, el dia 3, i va durar fins els 10 de juny. Amb més o menys intensitat, es va estendre per les principals ciutats de França.

La paralització va ser total i les vagues, manifestacions i aldarulls a les places, carrers i fàbriques va ser absoluta. L’esport també se’n va ressentir, principalment els esportistes que s’estaven preparant pels Jocs Olímpics de Mèxic.

Un dels líders d’aquesta revolució, per no dir el màxim líder, va ser l’estudiant Daniel Cohn-Bendit. Tenia 23 anys i ha quedat com la figura més emblemàtica d’aquella revolta que va qüestionar-ho tot. “El futbol i la religió són l’opi del poble”, afirmaven Cohen-Bendit i els seus companys Alain Krivine, Gilles Tautin, Alain Geismar…

Fa uns dies, el diari esportiu francès “L’Equipe” entrevistava Cohen-Bendit respecte aquelles proclames. Als seus 73 anys, responia: “S’ha magnificat massa sobre aquelles sentències. És cert que l’esport no entrava en aquell moviment d’esquerres…. A mi m’agrada el futbol, sóc un gran partidari de Brasil i quan hi jugava Sócrates encara més…”. El periodista va insistir en el binomi política-esport i li va demanar l’opinió sobre Pep Guardiola. Va respondre “Em deus demanar sobre seu independentisme català. Bé, això em un cansa una mica; ara bé, no entenc per què el sancionen. Aquesta gent està malalta”.

La revolució del maig francès va durar 5 setmanes, però l’any 1968 havia començat molt calent . L’ofensiva del Thet (nom vietnamita del primer dia de l’any del calendari xinès) a Vietnam del Sud portaria, temps després, a la retirada dels nord-americans de la guerra. A Madrid i Barcelona hi havia agitació estudiantil amb les penes imposades a estudiants que varen manifestar-se. Martin Luther King era assassinat a Memphis el mes d’abril i, alhora, es pronunciava la primavera de Praga que, mesos més tard, portaria a la invasió per part de la Unió Soviètica.

Apaivagat el Maig francès, Bob Kennedy era assassinat a Los Angeles (juny del 68) i, un mes més tard, a Mèxic es manifestaven 50.000 estudiants, preludi del que passaria  amb els Jocs Olímpics.

L’OCTUBRE DEL 68. “EL BLACK-POWER” AL PODER.

Abans dels JJ.OO. d’estiu, però, l’esport ja havia tingut el seu protagonisme. Als Jocs d’hivern (febrer del 68), el francès Jean- Claude Killy s’havia coronat el rei de l’esquí a Grenoble amb tres medalles d’or. L’australià Ken Rosewall s’havia endut el torneig de Roland-Garros. El Manchester United es proclamava campió d’Europa per clubs de futbol i Eddy Merckx guanyava el primer dels seus cinc Giros d’Itàlia.

Què passava en el món atlètic, i més concretament a les curses de mig fons i fons? Poca cosa. No hi havia rànquings oficials de marató. La cursa més llarga permesa a una dona eren els 800m. L’any anterior, a Boston, Kathy Switzer va acabar els 42,195km de forma clandestina després de barallar-se amb Jock Semple, el director de la prova. En aquest 1968, ho faria Roberta Gibb sense temps. El guanyador seria l’americà Amby Burfoot, amb entrenaments de 280km a la setmana. No existien cap de les maratons de Nova York, Chicago, Berlín, Londres, Tokio o Paris; ni tampoc Barcelona.

De cara a Mèxic, els màxims favorits eren Wilson Kiprugut (800m), Jim Ryun (1500m), Ron Clarke (5000m i 10.000m), Abebe Bikila (marató), Gaston Roelants (3000m amb obstacles) i Vera Nikolic (800m femenins).

Espanya va competir amb 11 atletes en total: cap català. A casa nostra destacava des de començament d’any, tant en pista coberta com a l’aire lliure, Enric Bondia (FCB).  Especialista en 800m, el blaugrana va ser campió d’Espanya aquest 1968, i va batre el rècord de Catalunya (1:48:3) que tenia Tomàs Barris, per seguir-lo en el palmarès Andreu Ballbé (1:46:6) l’any 1976. Enric Bondia va tenir el seu moment de glòria quan va batre Wilson Kiprugut, de Kènia (rècord d’Àfrica amb 1:45:3), en un meeting a Abidjan (Costa d’Ivori) amb un temps modest (1:51:3) però en una pista en molt mal estat i amb molta calor. Una gran victòria sobre qui, setmanes més tard, seria plata en el 800m de Mèxic. Enric Bondia no hi aniria, però tindria el consol de ser un dels portadors de la torxa olímpica en el seu pas per Barcelona.

Els JJ.OO. de Mèxic es van celebrar del 12 al 27 d’octubre, amb una participació de 113 nacions i 5.531 atletes representant 19 esports.

Els Jocs no van començar bé. Deu dies abans que tingués el seu inici, milers d’estudiants van protestar a causa de les condicions de pobresa que vivia el país. La repressió va ser brutal: 260 morts i 1.200 ferits més.

Tot i la possible influència negativa de l’altitud de Ciutat de Mèxic (2.940m) es van batre 29 rècords del món, incloent-hi el descomunal salt de llargada (8,90m) de Bob Beamon. Als 800m l’or va ser per Ralph Doubell (1:44:3), als 1500m per Kip Keino (3:34:9), als 5000m per Mohamed Gammoudi (14:05:00), als 10.000m per Naftali Temu (29:27:4), als 3000m amb obstacles per Amos Biwott (8:51:0) i a la marató per Mamo Wolde (2:20:26). Madeline Manning va ser la vencedora en els 800m femení amb 2:00:9.

La rebel·lió, en un any rebel, va ser quan, a la cerimònia de proclamació de guanyadors de la prova dels 200m masculins, els nord-americans Tommie Smith (1er) i John Carlos (3er), un cop dalt del podi, van aixecar el puny enfundant un guant negre i van abaixar el cap. Era la salutació del “Black-Power”, un gest de protesta pel tractament desigual i racista de la comunitat negra al seu país.

L‘any acabaria amb l’elecció de Richard Nixon com a president dels Estats Units d’Amèrica.