Una escocesa i una anglesa es disputen la Lliga (2a part): Linda Arnott

Published by championchip on

Linda Arnott (Glasgow, 1969) és una atleta tàctica i plena de determinació. I com la seva amiga Victoria Hodgkinson, també vol guanyar la Lliga Championchip.

L’escocesa té el físic adequat –fort i dúctil– per ser quasi sempre davant de tot. I s’emociona amb els èxits. I pateix amb cada entrebanc. I de tant en tant també se li escapa un somriure durant la carrera. Però, sobretot, Linda Arnott és una corredora que no deixa mai res a l’atzar.

És una atleta popular que sap extreure conclusions de cada quilòmetre recorregut. De cada nova prova a què sotmet el seu cos. De cada corredor que supera. De cada triomf. Cada vegada que fa podi i que col·loca una copa més a la prestatgeria del saló, valora l’experiència i n’anota mentalment una conclusió, una manera de fer-ho encara millor la propera vegada.

Linda Arnott diu que és clar que li agradaria guanyar la Lliga, que seria un assoliment personal, fruit de moltes hores d’entrenament i, també, de l’aplicació del seu lema: “Do the best you can” (“Fes-ho tan bé com puguis”). O dit d’una altra manera: no deixis mai res per verd, no et reservis, no t’arronsis, no abandonis ni deixis de lluitar mai. Sota cap concepte. Determinació, dèiem.

“No he abandonat mai cap prova. Fins i tot amb una ferida al genoll, sagnant, després d’una caiguda en una cursa de muntanya (imaginem-la: el cabell recollit amb una cua ben tensada, la mirada de dolor però sobretot de decisió darrere les ulleres fosques, la sang i el fang regalimant-li fins als mitjons, i, als auriculars, una bona sessió de Carl Cox). No tinc cap truc, però estic decidida a arribar a la meta. Sempre dic que hi ha un vint per cent que és físic, però l’altre vuitanta per cent és mental”, diu Arnott.

La corredora escocesa s’entrena sobretot en pujada. A Montjuïc. I un cop al mes també fa una tirada llarga des de la plaça d’Espanya fins al Tibidabo.

Tàctica, dèiem. Acumular força desnivell a les cames durant els entrenaments perquè després, a les curses, sempre sembli que tot fa baixada.

Com Hodgkinson, Linda Arnott forma part del CM Sígueme. “Compartim l’objectiu de fer-ho tan bé com puguem i, al mateix temps, de gaudir de la cursa”. I afegeix: “Victoria Hodgkinson és una molt bona corredora i es mereix guanyar la Lliga tant com jo. Estic segura que guanyi qui guanyi ho celebrarem juntes”.

Mentrestant, Arnott corre tantes curses com li permeten el físic i la família. L’escocesa té parella, l’Edwin, i dos fills petits, de 4 i 6 anys. Diu que sovint és el propi Edwin qui l’apunta a les curses (ell no corre, fa ciclisme) i qui l’anima sempre a buscar nous reptes. L’últim va ser córrer tres curses en un sol cap de setmana. Bombers, l’Endimoniada i els Blaus: “una 10k d’asfalt, plana, una 18k de muntanya i una altra 10k d’asfalt amb dues pujades ben pronunciades”. El resultat: dues copes en tres dies.

Copes que acaben a la prestatgeria del saló de casa seva. “Als nens els fa molta il·lusió mostrar-les als seus amiguets quan vénen a casa a jugar”.

Aquesta gerent d’un dels departaments comercials d’una important marca d’impressores, va començar a córrer el 1996 a Glasgow, la seva ciutat natal. Des d’aleshores, exceptuant els dos embarassos, no ha deixat de fer-ho. Diu que per a ella hi ha tres punts bàsics per ser una bona esportista:

“Somriure i gaudir de la cursa. Aprendre de cada prova per fer-ho millor la propera. I respectar els altres corredors, sobretot les dones, que compartim objectiu”.

Jordi Benavente

Categories: Lliga

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Login with Facebook:
Entra