LES MARATONS OLÍMPIQUES DE BCN 1992 “ALGUNES COSES QUE VÀREM PASSAR”
Per JOSEP MARIA ANTENTAS (Vicepresident de la Federació Catalana d’Atletisme).
Els organitzadors de la marató Barcelona 2017 van tenir la bona pensada de convidar a diversos actes als guanyadors de les medalles d’or, plata i bronze, tant en categoria masculina com en la femenina de la marató olímpica de Barcelona 1992. Així vam tenir entre nosaltres a: Young-Cho Hwang (Corea del Sud), Koichi Morishita (Japó), Stephan Freigang (Alemanya), Valentina Yegorova (Equip Unificat), Yuko Arimori (Japó) i Lorraine Moller (Nova Zelanda) que varen ocupar els llocs d’honor. També hi varen ser Rodrigo Gavela (18é) i José Esteban Montiel (32é). L’altre component de la selecció espanyola, Diego Garcia Corrales (9é), com és sabut, ens va deixar de mort sobtada fa uns anys.
No hi va haver representació femenina espanyola.
__________________________________________________________
Aquesta invitació i l’actualitat de la marató de Barcelona, m’ha donat peu, a recordar una sèrie de fets, ara convertits en anècdotes, que van envoltar a les maratons dels Jocs Olímpics del 1992, i que vaig viure com a “Cap d’Equip “segons deia el “Manual de Competició d’Atletisme” dels Jocs, que aquest any en compleixen 25.
L’equip de treball que encapçalava, era curt però eficient i en ell hi figuraven Pep Molins – olímpic en els 5000 m. (Roma 1960) i entrenador de la doble campiona del món de cros, Carme Valero-,Bep Solé – uns dels primers, per no dir el primer, mesurador oficial de proves de ruta a Espanya, Vicente Egido – que havia estat campió d’Espanya en els 3000 m. obstacles-, i Fernando Francisco, un dels pioners de la marató espanyola dels anys 70 i component del primer equip català que participar en la marató de Nova York. Més tard- en els dos dies de la prova s’hi incorporaria José Manuel Abascal, bronze en els 1500 m. dels JJ.OO. de Los Angeles (1984).
_________________________________________________________
El recorregut ens va ser donat per a qui corresponia, tenia dos punts innegociables; sortida de Mataró (decisió política) i arribada a l’estadi de Montjuïc, seu de les proves atlètiques i també de la cerimònia de cloenda, que vindria a continuació de l’arribada dels maratonians….. però no per a tots, ja que els que fessin més de 2 h. i 40 min. per no interrompre la festa. Així doncs els més lents tindrien el seu final de marató en l’estadi d’escalfament situat davant del de Montjuïc. Les nostres queixes sobre aquesta discriminació no van donar resultat. La data el 9 d’agost.
Les dones van tenir més sort i al no haver cap cerimònia varen poder acabar totes en l’estadi de Montjuïc. La data l’1 d’agost.
________________________________________________________
Pintar la línia blava ens va portar dues nits. La primera des de Mataró fins a Badalona per la carretera nacional i així vam cobrir els primers 17 km. Poques incidències a part de la curiositat dels noctàmbuls.
La segona nit, la del 28 de juliol, ja va ser diferent. Vàrem començar amb endarreriment i tothom tenia pressa. El conductor del vehicle de la pintura començava les seves vacances l’endemà i havia de fer un munt de coses. Jo en un estat febril i nerviós no estava de massa bon humor…..
A les tres de la matinada, la nostra comitiva va arribar al començament de les Rambles de Barcelona, en direcció mar i per l’esquerra. Un immens “trailer” estava aparcat justament en el traçat de la marató. Ni els clàxons dels nostres cotxes, ni tampoc el servei de la policia feia possible que el conductor arranqués el camió i marxés Rambla avall. Cansat, malalt i emprenyat vaig enfilar-me a la cabina del trailer i …. una senyora a mig vestir el va abandonar i per fi el conductor es tornava a posar a conduir.
________________________________________________________
La nit estava, però lluny de calmar-se. Al voltant de les vuit del matí, fèiem cap a la porta que precedeix el túnel pel qual els corredors accedeixen a la pista de l’estadi.
El servei de seguretat havia col•locat una barrera- la clàssica de tots els pàrquings públics- que impedia el nostre avanç; uns 20 metres ens separaven del túnel. No passava res si no els pintaven. Cap maratonià o maratoniana s’anava a perdre. Això sí: érem un equip amb una missió i l’havien d’acabar. Tot i portar còpia de la documentació que havíem fet arribar al COOB 92, l’encarregat no ens deixava passar. A la festa si va afegir el transportista dels entrepans pels empleats i que deia cada dia li passava el mateix.
El responsable de la seguretat va fer una trucada, crec que a un superior seu, però la resposta va ser un sec “negativo”. Aquesta resposta en va treure de polleguera. No estaven tan familiaritzats com ara ja en plena era de robots, a respostes de tipus metàl•lic. Davant d’aquesta situació vaig anar de dret cap a la tanca i la vaig arrencar. El pas va quedar lliure. El pintor va acabar la feina, el dels entrepans també i jo vaig oferir, a qui custodiava la barrera 300 pessetes (menys de 2 € d’avui) que era el seu cost No va arribar la sang al riu.
La tanca va estar en un racó tots els Jocs.
________________________________________________________
El dia de la marató femenina, la primera de les dues maratons disputades, no les tenia totes amb mi mateix. Durant els caps de setmana que l’equip havia anat mesurant i marcant els punts quilomètrics havien tingut moltes dificultats en el tram final, pel parc Forestier, a darrere del Poble Espanyol. Quasi tot en mans japoneses l’accés ens els barraven contínuament amb una tanca de ferro de considerable altura – que en Bep Solé la superava com si fos un artista del Cirque du Soleil- i un cadenat. Tot i que m’asseguraven que el dia de la cursa el pas estaria franc, no volia ni imaginar-me que passaria si això no fos així i la competició quedés a ulls de tot el món aturada. Vaig tranquil•litzar-me quan a la sortida de Mataró i en el nostre cotxe, una persona que no coneixia i que va identificar-se com a policia i al qual vaig exposar-li les meves angúnies, es va desbotonar la jaqueta i va mostrar-me una pistola. I més quan em va dir “le pego un tiro al candado y tema resuelto”. No va fer falta, la porta estava oberta al pas de les maratonianes.
________________________________________________________
La prova femenina va ser dura. Temperatura a 29 º i una humitat del 70%. La russa Valentina Yegorova va ser qui millor ho va suportar. El seu temps: 2h.32.min.41 seg. Bakombo Kungu (Zaire) va ser última amb 3.29.10. Varen acabar 37 atletes, 9 abandonaments i una desqualificada per dopatge, la quarta: Madina Bigtarigova.
________________________________________________________
La prova masculina va tenir de tot: una tempesta matinal que va fer canviar la temperatura prevista de la tarda. Una discussió verbal amb l’equip del cineasta Carlos Saura, director del film oficial i també amb el de Frank Shorter (campió olímpic de marató el 1972 i sots campió el 1976) i convertit en comentarista per la televisió nord-americana.
Per acabar d’arreglar-ho el nostre cotxe elèctric no arrancava i no vam poder superar els maratonians fins passat el primer quilòmetre.
Sobre el quilòmetre 10, rebo una trucada pel walkie-talkie, que el darrer atleta està parat en l’avituallament del 5, demanant amb gestos que vol menjar. No n’hi ha en les proves oficials. Se’n va mig caminant. Arribarà l’últim a l’estadi d’escalfament. És Pyambuu Tuul de Mongòlia. Ha rebut una invitació especial del CIO, una “wild card”, com a premi per haver superat un greu accident de treball. El seu temps: 4 h.00.44, en el lloc 87. Ha millorat la seva marca en més de mitja hora. És l’estrella l’endemà en els mitjans informatius.
________________________________________________________
A Montjuïc arriba primer Young-Cho-Hwang amb 2.13.23. Té 22 anys. Pel camí s’han quedat els grans favorits: Bordin ( campió olímpic a Seul 1988), Burra (guanyador de la marató de Barcelona-Catalunya, aquest mateix 1992), els mexicans Ceron i Salvador Garcia, els portuguesos Castro i Pinto, i així fins a un total de 23. Altres com De Castella, Moneghetti, Salah, o Tracy arriben entre 5 i 10 minuts del coreà.
________________________________________________________
Fa uns dies era reconfortant veure a tots els convidats per RPM, els organitzadors de la marató de Barcelona, que uns més que els altres gaudien de bona salut i presència física. A Hwang la victòria li va canviar la vida, A Yegorova li va servir per i seguir cap al segon lloc a Atlanta 96. A Moller un pas més fins a completar 4 participacions en les maratons olímpiques: 1984 (5ª), 1988 (33ª),1992 (3a) i 1996 (46a). Al marge d’haver guanyat tres vegades l’Osaka Ladies Marathon i també a Boston. En l’actualitat viu a Colorado i aconsella corre amb moderació sobretot si es tenen més de 60 anys.
1.020 Comments
Comments are closed.