92a Cursa Jean Bouin Mundo Deportivo – La gran festa de l’atletisme urbà

Published by championchip on 24/11/2015

Per Alèxia Petriz Fisas (@alexiapetriz).

La cursa d’avui i de sempre

Tot va començar a la redacció del setmanari Sport, d’on va sorgir la idea d’organitzar una cursa semblant al llavors Grand Prix Lemmonier de París, en honor al “record man” Jean Bouin, era 1919. Un any després, va néixer la cursa més emblemàtica de les curses professionals i amateurs de Barcelona, i una de les curses d’asfalt més antigues d’Europa, la cursa Jean Bouin Mundo Deportivo.

Va ser el passat diumenge 22 de novembre quan es va celebrar la 92a edició, d‘aquí que cobri sentit el lema “la cursa d’avui i de sempre”. Com era d’esperar, la gran acollida dels més de 12.000 participants va tornar a reafirmar la tradicional cita esportiva, tot i les incidències que ha patit durant dècades; canvis de recorregut, de nom i suspensions per motius polítics.

El fred, el principal protagonista

Dessuadores, guants i samarretes tèrmiques. Aquests eren els complements que qualsevol podia veure en les proximitats de la Plaça Espanya i pel mateix Parc de Montjuïc. Una vegada situats a l’avinguda de Rius i Taulet, on quedava ubicada la sortida, el fred donava més caliu entre els participants i esdevenia el tema principal de conversa. Més escalfament que de costum i moltes ganes de sortir a córrer per combatre els vuit graus, que venien acompanyats d’un vent gèlid que convidava més aviat a quedar-se a casa.

Però no, allà hi érem, motivats (i gelats) però, per sobre de tot, preparats per estrenar la diada esportiva amb la cursa Open de 10 km, que aquest any es fusionava amb la sortida de la tercera edició del circuit de 5 km, i que es bifurcaven a la ronda de Sant Pere.

Sens dubte, la cursa va estar marcada per un ambient esportiu acollidor, és impossible sentir-se sol amb tants corredors al voltant, la Jean Bouin és d’aquelles curses en què sempre vas acompanyat al llarg del camí.

Des d’una altra perspectiva

Les principals vies de circulació de la ciutat van quedar gairebé paralitzades pel trànsit per donar pas als atletes. Realment va ser un gust córrer bona part del recorregut per trams tan amples i espaiosos com la Gran Via, el passeig de Sant Joan, la ronda de Sant Pere i l’avinguda Paral·lel.

Una cursa d’aquestes dimensions et dóna l’oportunitat de veure la ciutat d’una manera diferent i de sentir-te més part de l’asfalt que trepitges. Sí, és asfalt, però al cap i a la fi és Barcelona, i és bonic mirar-la des d’on habitualment els vianants no tenim l’oportunitat! Malgrat que el circuit és agradable i és fàcil gaudir-lo, no podem deixar de mencionar els últims i maleïts dos quilòmetres dels carrers de Tamarit, Lleida i Maria Montessori que van posar a prova a qualsevol que no arribi amb prou esma a la recta final. Per tant, fer marca en aquesta cursa és mera qüestió d’estratègia a prova d’esforç.

La gran festa de l’atletisme urbà

L’essència d’aquesta gran festa resideix en haver donat als barcelonins i barcelonines un eix històric de lideratge esportiu. És una cursa que ha sabut sobreviure a les adversitats de cada etapa al llarg de gairebé un segle i és part del record de molts. De fet, compte amb un total de 15 curses (curses escolars, d’elit, l’Open de 10 km i l’encertada iniciativa d’incorporar la cursa de 5 km pels novells del running) que permeten reforçar la integració i la participació de qualsevol que desitgi córrer-la.

També cal destacar el caràcter solidari que, al meu parer, ha de tenir tot acte social i esportiu d’aquest nivell. En aquest cas, la col·laboració amb Càritas, entitat a la qual es destina una part de cada inscripció per al projecte Paidós, que té l’objectiu d’apoderar els infants i les famílies que han quedat excloses a casa nostra.

Per tot això, cal entendre aquesta gran festa de l’atletisme urbà com una celebració de l’esport, de la ciutat i dels milers de participants que deixen un llegat impossible de comparar any rere any.