“Repetirem segur” (crònica de la Cursa del Barça 2015)

Published by championchip on 09/09/2015

Per Alèxia Petriz

Avui és la segona vegada que venim al Camp Nou, però no per mirar un partit i animar el nostre equip, sinó perquè ens animin a nosaltres. Avui 3.143 corredors som els protagonistes del matí. Aquesta és la segona edició de la Cursa del Barça i ja venim amb l’experiència de l’any passat.

Ni al metro ni al carrer et pots sentir sol, miris on miris hi ha més culers que comenten la jugada, “Aquest any anirem millor, fa més fresca”, “La samarreta és una passada” o “Hem de sortir lents a ritme constant”. En aquesta segona edició sembla que el temps donarà treva als participants, l’any passat la temperatura era asfixiant a primera hora del matí. Ja arribem. Només apropar-nos al temple blaugrana sentim l’speaker que dóna consells i comenta el programa de la cursa. Poques samarretes fúcsia, abunden les fosforescent, després veig que la diferència és abismal, 718 dones i 2.425 homes. Això ho hem d’equilibrar!

Aprofitem els minuts que ens queden per escalfar i donar quatre voltes en una de les dues esplanades que hi ha al recinte. Ens criden pel megàfon, en deu minuts, Jordi Cardoner, el vicepresident primer del FC Barcelona, donarà el tret de sortida. Al seu costat, l’atleta Reyes Estévez, onejarà la bandera que ens agermana mentre sortim.

A ritme progressiu i constant

Pip-pip-pip-pip, el soroll dels xips sona sense parar. Nervis, ganes de córrer i, sobretot, energia continguda per portar bé el primer quilòmetre per l’avinguda Doctor Marañón. Veiem a la llebre de 60 minuts, la nostra! De sobte, agafa velocitat i a la Diagonal la perdem de vista. Cotxes que entren a la city, cotxes que van a passar el dia fora i nosaltres que compartim la via fins a la Plaça de Francesc Macià. Alguns turistes amb maletes sorpresos per la cita esportiva ens miren amb cara d’estupefacció. No poden creuar. Sí, és diumenge i estem suant de valent pels nostres colors.

Portem tres quilòmetres i mig quan arribem a l’avinguda Josep Tarradellas. Ara no ens anirà malament una mica d’inèrcia en la baixada més pronunciada de la cursa. Alguns caminen, per això és tan important trobar el ritme i anar còmode, la clau és la constància. I sort que ens ho prenem amb calma perquè el carrer Entença ens fa suar una mica més. Estem a la meitat de la cursa, 5 km ben portats just a la cantonada del Col·legi Pare Manyanet, bressol de molts esports de les Corts.

Aquí hi ha més veïns que ens animen, sobretot avis amb els néts. Serà que això de ser el Barça causa revolució entre els petits, tot i que avui no veuen ni blau ni grana a la samarreta com l’any passat. Des d’aquí veiem el principi del carrer Joan Gamper, fundador del club blaugrana i gran jugador, però també magnífic atleta.

Volta pel barri de les Corts

Continuem. Carrer Joan Güell, Avinguda Madrid, a la dreta carrer del Comandant Benítez, ara cap a l’esquerre i tornem a la Travessera de les Corts, des d’on es veu el Gol Sud. És la segona edició i sabem que hem de controlar l’emoció, ja vam pagar l’embranzida de l’any passat perquè ens semblava que la meta estava a tocar. Ho recordem bé, després veiem el panell que marca “km 7”.

De moment, tenim bones sensacions. Ara els companys de cursa ja són cares conegudes, estem a la carretera de Collblanc, girem a la dreta per agafar el carrer Cardenal Reig. Ja només ens queden 2 km i toca respirar, inspirar. Els pocs participants que caminaven tornen a la marxa, està clar que tothom vol arribar amb ritme. Baixem i pugem pel carrer Arístides Maillol, des d’on veiem el Palau Blaugrana a mà dreta. Això està fet! Km 9 per l’avinguda Joan XXIII i ja entrem per la mateixa porta per on hem sortit, per on passa i juga el millor equip del món. De fons sentim música, noms, números de dorsal i felicitacions de l’speaker, que no li queden silencis per omplir. S’apropa el moment, ja veig el marcador, sembla que entrem com l’any passat, estic en forma! Llàstima que per poc, gairebé em toca el premi pel corredor arribat en l’any de la fundació del club, el 1899.

La “cerveseta” merescuda

És veritat, no és fàcil deixar la “cerveseta” i la “terrasseta” per anar-se’n a córrer i suar, però definitivament val la pena. Avui estem de sort, Estrella Damm ens convida a una, farem una Damm Lemon per assaborir el que queda d’estiu després de l’esforç. Ens ho mereixem!

A l’arribada, contents i satisfets, ens trobem el panorama clàssic de les curses, populars que descansen a terra, altres estiren mil músculs, alguns es fan fotos amb un orgull infinit i, mentrestant, gaudim de la sensació postcursa, la primera de la temporada, entre comentaris: “Aquest any ha estat molt bo, no feia tanta calor”, “Ho hem aconseguit, hem arribat, encara no m’ho crec” o “Vinga grup, selfie!”. I és que immortalitzar la gesta i compartir-la és un ritual pels runners, una moda que també ha calat entre els corredors de tota la vida. Com diu el nostre himne, tan se val si venim del sud o del nord, la il·lusió per córrer la tenim tots. Repetirem, segur.

Per Alèxia Petriz